Lluís Bruguera és un pintor extraordinàriament sensible, que pinta sense fer concessions vers la figura formal, accessible als ulls de tothom. Sembla un pintor difícil, però no. Ell no cedeix a la facilitat. És fidel a la seva manera de viure l’art. És un conceptual que viu en un món íntim de suggeriments poètics.

És veritat que hi ha al·lusions cal·ligràfiques en la seva obra, però no és un pintor exclusivament cal·ligràfic. La cal·ligrafia com a mitjà d’expressió ha estat de moda aquest últims anys, però no s’hi identifica, només en fa al·lusions, com fa al·lusions a l’art naif sense ser naif.

Ell té una visió particular de l’art, i la seva pintura no és per ser totalment entesa, sinó sentida. Una confusió secular encara persisteix en discussions sobre l’art. És l’abús de la paraula Bellesa. Que una pintura sigui bonica o lletja no té interès per comprendre l’art. L’obra d’art té un sol objectiu, crear a l’espectador unes emocions que el facin reflexionar. Si existeixen unes constants de la sensibilitat per produir sensacions plàcides o revoltants és una altra història. L’art de Lluís Bruguera és més pròxim a la placidesa que a la revolta. Ell fa una pintura emotiva, amb un deix poètic que és el que fa el seu encís.

Text: Josep Martinell.

Argent viu. Mercuri. Semblar (o ésser) un argent viu. No estar quiet, bellugar-se contínuament. A les mans del dibuixant, la ploma o el llapis es mouen veloçment per tal de donar forma a les sensacions percebudes: la lleugeresa; la frescor; la brevetat; la síntesi; la immediatesa… Són camins per a captar l’essència d’allò dibuixat. Com diu el poeta Ives Bonnefoy: “En la paraula, la poesia; i sota el llapis, el dibuix.”

Text: Lluís Bruguera.